Aquesta guia d’utilització del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) té per objectiu posar a disposició dels usuaris la informació necessària per a la consulta i la interpretació del diccionari. Amb aquesta finalitat s’hi recullen els aspectes essencials de la macroestructura (nomenclatura i informacions relacionades amb la nomenclatura) i de la microestructura (elements estructurals dels articles). Complementàriament, el significat de certes informacions codificades (abreviatures i símbols) es recullen en diversos documents vinculats amb aquesta guia; l’usuari trobarà, en els apartats corresponents i en els mateixos articles del diccionari, els vincles corresponents per a la visualització d’aquests materials de referència.

1.  Nomenclatura

Les entrades del DDLC corresponen a dos tipus bàsics: principals i secundàries, que s’estructuren en una nomenclatura complexa.

Les entrades principals són les que encapçalen un article anomenat estàndard, que conté la descripció completa d’un mot; dins aquest tipus d’article podem trobar conversions sintàctiques, derivats sistemàtics i variants relacionades amb l’entrada.

Les entrades secundàries, en canvi, incorporen com a única descripció una remissió a un article estàndard determinat, i corresponen a mots pertanyents a un dels tipus següents:

a)  Derivats sistemàtics d’una entrada principal, que es tracten a l’apartat de derivació de l’article corresponent.
b)  Variants formals d’una entrada principal, que es tracten a l’apartat de variants de l’article corresponent.

Les entrades secundàries del primer tipus són les formacions obtingudes a partir d’algun dels processos de derivació sistemàtica que s’han tingut en compte en el procés de redacció del diccionari. Les entrades secundàries corresponents a les variants formals recullen les formes lèxiques documentades al corpus que poden ser associades directament a una entrada lèxica principal sense ser-ne meres variants gràfiques.

2.  L’article

Els articles del DDLC contenen la caracterització de cada element lèxic des dels punts de vista morfològic, sintàctic i semàntic. L’article lexicogràfic estàndard té una estructura que s’organitza en dos nivells: l’encapçalament de l’article i el cos de l’article. Les informacions que figuren a l’encapçalament juntament amb l’entrada caracteritzen la totalitat de l’article, i són la categoria i, en els casos necessaris o previstos, la informació flexional, la informació estadística i el perfil morfològic.

Les informacions del cos de l’article s’organitzen en diversos apartats: el conjunt d’accepcions (que caracteritzen els diferents usos i valors semàntics de l’entrada), les locucions (que inventarien i descriuen les unitats lèxiques formades per més d’un mot que són associades a l’entrada), les variants formals (que també formen part de la nomenclatura secundària), apreciatives i flexionals de l’entrada, la derivació (que inventaria i il·lustra els derivats sistemàtics, que formen part de la nomenclatura secundària) i la informació complementària (que recull els sentits i la fraseologia no documentats en el corpus però sí en els repertoris lexicogràfics tinguts en compte com a punt de referència). L’article lexicogràfic estàndard té l’estructura de components representada a la figura 1.

Figura 1. Estructura de l’article principal.

La presència de derivats o de variants formals dóna lloc als articles secundaris, que (amb la fórmula Vegeu) remeten a l’article que conté el derivat o la variant. L’estructura de l’article secundari és, doncs, molt simple, i només inclou les informacions de la capçalera i la remissió a l’article principal corresponent; aquesta remissió és un vincle actiu que permet l’accés immediat a l’article principal. Podem veure representada aquesta estructura a la figura 2.

Figura 2. Estructura de l’article secundari.

Les característiques lèxiques de l’entrada condicionen, en general, el tipus d’article que encapçala (principal o secundari). Tot i així, es produeixen nombrosos casos de superposició d’entrades principals i secundàries, la qual cosa que dóna lloc a la inclusió de remissions dins de les accepcions d’un article principal. Aquesta solució es deu al fet que certs mots derivats regulars i certes variants formals presenten especificitats pròpies (els derivats poden presentar accepcions idiosincràtiques o nous derivats, mentre que les variants poden presentar coincidència formal amb certes entrades principals).

Afectant alguns elements estructurals de l’article, el DDLC incorpora altres informacions que assenyalen factors de naturalesa extralingüística associats a la informació descriptiva. Es tracta, concretament, de les marques de no normatiu (•) i de no documentat (º). La marca de no normatiu assenyala que un element o un dels seus components (entrada, accepció, patró sintàctic, locució, derivat, variant formal) no es troba recollit en el repertori lexicogràfic normatiu de l’IEC. Per altra banda, la marca de no documentat, que és d’aplicació més restrictiva, es refereix al fet que algun dels components de descripció, incorporat al DDLC per motius de coherència i complementarietat de la descripció, no s’ha trobat documentat en el corpus.

3.  L’entrada i les informacions que s’hi relacionen

3.1  Forma de l’entrada

L’entrada és l’expressió de la forma canònica de l’element lèxic tractat en un article; és a dir, la representació convencional d’una unitat lèxica, a través de la qual tenim accés a la informació lexicogràfica que duu associada. En el DDLC l’element clau per a la diferenciació dels articles lexicogràfics és l’entrada, unida indissolublement a una categoria i a un model de flexió; així, doncs, una combinació determinada de forma canònica, categoria lèxica i model de flexió encapçala un únic article en el diccionari.

El tractament de les entrades es guia pel criteri de màxima simplicitat. Les entrades poden ser simples (consten d’un sol element lèxic) o complexes (consten de dos elements lèxics). L’entrada complexa es reserva als substantius variables en què la marca de gènere femení és -a (per exemple: apuntador m. apuntadora f.) i va lligada exclusivament als casos de noms de referent sexuat (els femenins formats amb altres sufixos, com ara emperadriu o alumnessa, tenen entrada pròpia).

L’assignació de categoria es guia també pel criteri de màxima simplicitat. En general, cada entrada porta associat un únic codi gramatical; en porten dos només els noms formalment invariables que es poden realitzar com a masculins o com a femenins sense canvi de significat o amb l’únic canvi relatiu al sexe del referent:

mar m., f.
amateur m., f.

Figura 3. Components de la capçalera de l’article. La forma gràfica de l’entrada, la categoria i la informació flexional són els elements bàsics per a la diferenciació de l’article en la macroestructura del diccionari. El vincle a les taules d’expansió permet, en el cas dels verbs, accedir a la conjugació completa en totes les variants considerades normatives; la informació estadística permet al lector situar el mot pel que fa a la seva utilització en el corpus; finalment, el perfil morfològic (present en els substantius i verbs de rang 1, 2 i 3) informa sobre la distribució quantitativa percentual de les categories gramaticals (gènere, nombre,...) en el corpus.

3.2  Informació flexional

La informació flexional associada a l’entrada pren com a referent la flexió normativa; les formes flexionals no normatives que apareixen en el corpus figuren a l’apartat de variants de l’article corresponent. La representació d’aquesta informació en la capçalera de l’article és diversa en funció del fet que el mot correspongui a una categoria nominal o a una categoria verbal. En el cas de la flexió nominal, el DDLC recull tota l’expansió flexional entre parèntesis immediatament a continuació de la categoria. Per a la flexió verbal, en canvi, s’indica el model de conjugació, que és expressat per un verb model en versaleta; activant el vincle corresponent, l’usuari accedeix a les taules d’expansió flexional de l’entrada; quan el participi és irregular, se n’expliciten les formes de singular al costat del verb model.

En el cas més senzill, aquesta informació es redueix a l’adjunció del verb model corresponent a l’entrada:

aflamar v. cantar
endormiscar v. trencar
abaltir v. servir
abduir v. traduir

Els verbs amb conjugació doble, com el verb acudir, que pot ser incoatiu o no, van seguits de dos verbs model.

acudir v. servir pudir

En alguns casos la duplicitat es produeix només en algunes variants diatòpiques. És el cas de renyir, que en valencià pot ser o no incoatiu, i d'afegir, que presenta la mateixa alternança en balear i en valencià.

renyir v. servir renyir (V)
afegir v. servir llegir (V,B)

L’absència d’especificació de variants en el cas del model servir indica que el model incoatiu és vàlid per a tots els parlars; a això cal afegir la possibilitat de conjugació no incoativa en valencià o en balear.

No s’expliciten les formes de participi si es formen de manera regular, o sigui, si el radical correspon al radical de base (l’infinitiu sense la terminació -ar, -er o -(d)re, o ­ir), i les terminacions són les següents:

-at, -ada, -ats, -ades, per als verbs del primer grup
-ut, -uda, -uts, -udes, per als verbs del segon grup
-it, -ida, -its, -ides, per als verbs del tercer grup

En el cas dels participis considerats no regulars, s’expliciten sempre (en les formes de singular), independentment que presentin o no coincidència formal amb el participi del verb model.

cometre v. batre comès comesa
incórrer v. córrer incorregut incorreguda

La informació flexional corresponent a les categories amb flexió nominal s’expressa mitjançant el desenvolupament, entre parèntesis i diferenciada tipogràficament, de la sèrie de formes corresponents a l’entrada. Així, un gran nombre de substantius incorporen com a informació flexional la seva forma de plural:

Els substantius defectius pel que fa al nombre (és a dir, els que només es manifesten en forma singular o en forma plural) no incorporen informació flexional. Es distingeixen, doncs, dels substantius del tipus globus o temps (en què la forma de singular i de plural coincideixen):

fra m.
beceroles f.

En el cas dels substantius que formen part d’entrades complexes s’associen les formes de plural a cadascuna de les entrades de l’article.

L’expressió de la flexió dels adjectius i determinants és molt similar a la dels noms; apareix a continuació de l’entrada i de la categoria i entre parèntesis. Cada tipus morfològic incorpora la informació corresponent al seu paradigma de flexió:

Els adjectius i determinants invariables de gènere i de nombre no incorporen cap tipus d’informació flexional

massa adj.
prou det.

3.3  Rang de l’entrada

Cada entrada del DDLC porta associada una informació estadística que en reflecteix la importància relativa dins del conjunt del vocabulari. Aquesta informació, que es representa simbòlicament, en forma no numèrica (cf. Quadre 2), s’obté a partir de les dades quantitatives que proporciona el corpus i té en compte no tan sols la freqüència d’aparició sinó també la repartició més o menys uniforme de cada element lèxic dins del conjunt del corpus. S’han establert 5 categories o rangs que determinen els diferents grups de vocabulari, de més usual (rang 1) a menys usual (rang 5):

Rang	Representació
1
2
3
4
5

Quadre 2

Exemples:

memòria f. (memòries) ofegar v. jugar ocult adj. (ocults oculta ocultes) delerós adj. (delerosos delerosa deleroses) unicolor adj. (unicolors)

3.4  Distribució morfològica

En les entrades nominals i verbals corresponents als rangs 1, 2 i 3 s’especifica la repartició percentual de determinades categories gramaticals en el corpus. Les dades que es consignen són diferents en funció de la categoria:

Les dades que es consignen per a cada categoria són les següents:

-  En els substantius es consigna el nombre.
-  En els verbs, exclusivament per a les formes simples, es consignen: a) el tipus de forma en relació a la categoria persona, per al conjunt de les formes; b) les diferents modalitats aspectuals de les formes no personals; i, c) les categories de mode, temps (entès com a combinació de temps, mode i aspecte) i persona (entesa com a combinació de persona i nombre) de les formes personals.

Els valors corresponents als diferents paràmetres de classificació s’expressen a través d’uns quadres que assenyalen la proporció amb què apareixen en el corpus. Aquests quadres tenen la forma següent (mitjançant l’abreviatura de cada categoria, s’indica la posició en què figura el valor associat en tant per cent):

a) per a nombre (en el cas dels substantius):

N

s

p

s = singular, p = plural

b) per al tipus de forma en relació a la categoria persona:

F

p

np

p = forma personal, np = forma no personal

c) per a les modalitats aspectuals de les formes no personals:

NP

if

ge

pp

if = infinitiu, ge = gerundi, pp = participi

d) per a mode:

M

in

su

im

in = indicatiu, su = subjuntiu, im = imperatiu

c) per a temps:

T

pi

ii

pt

fu

co

ps

is

im

pi = present d'indicatiu, ii = imperfet d'indicatiu, pt = passat simple, fu = futur, co = condicional, ps = present de subjuntiu, is = imperfet de subjuntiu, im = imperatiu

b) per a persona:

P

1

2

3

4

5

6

1, 2, 3 = 1a., 2a., 3a. persona del singular
4, 5, 6 = 1a., 2a., 3a. persona del plural

Exemples:

memòria f. (memòries)       N 89 11 agradar v. cantar       F 88 12 NP 41 3 57 M 96 4 0 T 59 18 2 3 14 3 1 0 P 1 2 82 0 0 15

4.  L’accepció

4.1  Ordenació de les accepcions

L’accepció és l’element bàsic de l’organització microestructural del diccionari. Cada article té un nombre indeterminat d’accepcions que donen raó de la complexitat semàntica de l’entrada. El conjunt d’informacions incorporades a cada accepció caracteritza globalment un sentit de l’entrada en els seus diferents aspectes (sintagmàtic, semàntic, sintàctic, etc.). Les accepcions s’identifiquen a partir d’una referència constituïda per un número i, en determinats casos, per una lletra que el complementa. El número identifica el grup de sentits afins a què pertany una accepció determinada, mentre que la lletra n’identifica l’accepció particular dins del grup de sentits.

Cada accepció, doncs, es codifica d’acord amb un sistema jeràrquic de dos nivells potencials (el número, obligatori, i la lletra, facultativa) de manera que les diferents accepcions d’un article pertanyents a un mateix número conformen un grup d’accepcions semànticament pròximes. Cadascun d’aquests grups d’accepcions s’ordena d’acord amb la seva freqüència conjunta d’aparició al corpus. Dins de cada grup lògic, les diferents accepcions es classifiquen també amb criteri freqüencial, tret de les accepcions que tenen una definició metonímica, que se situen immediatament després de l’accepció corresponent a la seva base semàntica.

4.2  Patró sintàctic

El patró sintàctic és el primer element estructural de l’accepció, i pretén caracteritzar tots els factors que en determinen la subcategorització o inserció sintàctica. Les informacions que s’expliciten en el patró poden ser de naturalesa diversa (argumental, morfològica, semosintàctica) i permeten recollir totes les particularitats de comportament morfosintàctic de manera formalitzada i integrada.

El patró sintàctic es formula com una cadena d’elements gramaticals d’extensió variable, els components bàsics de la qual són o bé una categoria lèxica pròpiament dita (nom, verb, etc.) o una locució, o bé una forma literal (a, de, que, etc.).

El patró sintàctic és bàsic per a la interpretació de la definició lexicogràfica. El lligam entre el patró i la definició s’estableix sovint de forma explícita, mitjançant elements coindexats, de manera que un símbol del patró amb un determinat subíndex numèric pot estar lligat a un element extrínsec de la definició, amb el mateix subíndex.

El nucli del patró, és a dir, la part del patró que correspon a l’entrada, pot incorporar una sèrie de modificadors que en determinen les propietats concretes dins del patró. La naturalesa d’aquests modificadors és molt diversa, i en general van lligats a les propietats que cal especificar per a cada categoria, la qual cosa implica l’existència de restriccions de combinació entre unes i altres. Per exemple, les marques compt, incompt, mass, que es refereixen a les propietats de comptabilitat i de quantificació dels noms, només s’apliquen a la categoria N, mentre que no grad, que es refereix a la impossibilitat d’admetre modificadors de grau, es pot referir a les categories ADJ i ADV.

L’opcionalitat d’un element del patró (és a dir, la possibilitat que aparegui o no realitzat en l’enunciat lingüístic) es representa posant entre parèntesis el símbol corresponent a l’element opcional; en el cas d’alternança, els diferents valors possibles per a una mateixa posició es marquen mitjançant l’ús de la barra inclinada entre els elements alternants:

N₁ V (N₂)
N₁ V en/a N₂

La seqüència completa d’un patró va entre claudàtors. Si una mateixa accepció incorpora diversos patrons, se separen amb un punt i coma.

[N₁ V N₂]; [N_1i V (de) Vinf_2i]; [N₁ V que Vind₂]

Els patrons que, pertanyent a una mateixa accepció de l’article, presenten algun tipus d’alternança sintàctica regular entre les seves construccions es relacionen mitjançant el signe .

N₁ V N₂ N₂ Vpron

En el cas dels verbs, per exemple, les alternances que es tracten com a modalitats relacionades d’una mateixa estructura són les transformacions anomenades d’ergativitat (hem augmentat la temperatura / la temperatura ha augmentat; el vent ha tombat l’estaca / l’estaca s’ha tombat), les alternances de coreferència ((em) cou que ho digui / (em) cou dir-ho), i les transformacions de simetria de subjecte o d’objecte (En Pol s’assembla a la Clara / En Pol i la Clara s’assemblen; compara aquest dibuix amb aquell altre [o bé: compara aquest dibuix i aquell altre] / compara els dos dibuixos).

4.3  Restriccions dels elements del patró sintàctic

Els elements del patró sintàctic poden ser afectats per restriccions que en determinen la naturalesa. Les restriccions poden ser lèxiques, en el cas que una determinada posició hagi de ser ocupada per un o més elements lèxics determinats (àncora, en el cas d’aferrar [l’àncora]) o semàntiques, en el cas que la posició hagi de ser ocupada per elements pertanyents a una classe semàntica determinada (per exemple: humà). En l’exemple següent es poden veure (en tramat) dues restriccions corresponents, repectivament, a cada un d’aquests dos casos:

aferrar v. [...]
12. [N₁ V N₂] [N₂ Vpron] (N₁[humà]; N₂=àncora) [Algú]₁ fixar² fortament [una àncora]₂ al fons del mar [Una àncora]₂ fixar-se fortament al fons del mar.

Les restriccions semàntiques s’expressen entre claudàtors a continuació de l’element categorial afectat i les lèxiques s’introdueixen amb el signe = que relaciona l’element categorial amb el mot o els mots que constitueixen la restricció. El patró sintàctic i les restriccions constitueixen el primer element estructural de l’accepció.

4.4  Definició

La definició és un element obligatori de l’accepció i es correspon amb l’estructura del patró sintàctic i amb les restriccions que afecten els seus elements.

Les definicions del DDLC es basen, en general, en una paràfrasi definidora que estableix el gènere i les diferències específiques del definit. Aquesta paràfrasi, formada tant per elements intrínsecs com extrínsecs, té com a element de validació principal el fet de poder substituir el terme definit en un context adequat.

Els elements intrínsecs de la definició corresponen a l’explicitació del significat conceptual del terme definit, i constitueixen la part de la definició que manté una relació d’equivalència amb el terme definit i que, per tant, pot reemplaçar-lo en el context lingüístic.

Els elements extrínsecs de la definició corresponen a determinades posicions del patró sintàctic i tenen com a funció adequar la frase definidora a les característiques semàntiques i sintàctiques del definit. La presència d’elements extrínsecs en la definició es justifica per dues raons diferents:

a)  ajustar sintàcticament la definició al comportament del definit en combinació amb els seus arguments.

fiar v. [...] [N₁ Vpron de N₂] (N₁ [humà]; N₂ [humà, atribut, esdeveniment] Confiar [en algú, en alguna cosa]₂

b)  restringir semànticament un descriptor de sentit més general que el definit.

abdicar v. [... ] [N₁ V (N₂) (a favor de N₃)] (N₁[sobirà, papa]; N₂[càrrec]; N₃[humà]) [Un sobirà, un papa]₁ renunciar a [el seu càrrec]₂ [a favor d’un successor]₃

En el cas de mots pertanyents a certes classes tancades (conjuncions, preposicions, pronoms, etc.) s’ha recorregut a definicions metalingüístiques (és a dir, explicitacions discursives del funcionament gramatical i semàntic del mot) que no segueixen els criteris de substituïbilitat esmentats.

4.5  Col·locacions

A l’apartat de col·locacions es tracten les combinacions de dos o més mots que tenen tendència a coocórrer freqüentment perquè, més enllà de llurs possibilitats de combinació lliure, presenten una certa atracció lèxica (inspirar confiança, afirmació rotunda, crua realitat). La tipologia de les col·locacions és força variada, i pot obeir a relacions de tipus molt divers entre els col·locats. Les col·locacions del tipus N Adj, per exemple, poden ser intensificadores del substantiu (desig ardent, lluita acarnissada), valoracions positives (opinió favorable), indicacions de tipus (malaltia vírica, malalt terminal), etc.

Les col·locacions són un element opcional que pot anar lligat a diversos elements estructurals del diccionari.

a)  a una accepció de l’entrada principal
b)  a una accepció d’una locució
c)  a un derivat

S’introdueixen amb el signe i s’agrupen tipològicament, seguint un ordre establert; cada grup se separa de la resta amb el signe //.

4.6  Exemples

Els exemples són un element obligatori de la microestructura del DDLC i poden referir-se a diversos elements estructurals del diccionari: accepcions de l’entrada, conversions sintàctiques, accepcions de locució i accepcions de derivat.

Els exemples referits a una accepció de l’entrada o de locució es presenten a continuació de la definició i de les col·locacions, si n’hi ha, i il·lustren les diferents possibilitats dels patrons sintàctics corresponents.

Els exemples del DDLC són citacions extretes dels textos del corpus. Constitueixen els testimonis d’ús dels mots i són l’evidència textual que documenta la descripció semàntica explícita (accepcions) o implícita (conversions sintàctiques, derivats) continguda en els articles del diccionari. El exemples s’incorporen al DDLC tal com consten al corpus de referència, sense fer-hi cap correcció lingüística ni d’estil, encara que no es corresponguin amb els usos normatius actuals.

Les referències situades a continuació dels exemples ofereixen una primera informació de l’obra de procedència (autoria, classificació temàtica, data de publicació, indicació de traducció). Fent un clic sobre la referència de l’exemple podem accedir a la referència completa de l’obra en qüestió.

4.7  Conversions sintàctiques

Les conversions sintàctiques figuren a l’interior de l’article corresponent al mot bàsic i estan lligades a les accepcions de l’article o a un derivat sistemàtic tractat en el mateix article. S’introdueixen amb el signe () i van separades de la resta d’informacions de l’accepció per un canvi de paràgraf. La il·lustració d’una conversió sintàctica consisteix en un exemple, precedit de la categoria resultant de la conversió.

Els tipus de conversions sintàctiques que es tracten són únicament els que presenten un grau més alt de regularitat i que obeeixen a causes lligades a les propietats gramaticals de les categories en sentit ampli.

D’acord amb aquests criteris, els únics processos de conversió que es tracten com a tals en el DDLC són:

a) conversions a nom ( m.). Base: infinitiu, interjecció

bellugar v. m. Albiraven el bellugar pacient i savi de la seva mà dreta.
crec interj. m. Només se sentia el crec que feia el glaç.

b) conversions a adjectiu ( adj.). Base: verbs en forma de participis de passat

acolorir v. adj. Un núvol acolorit.
educar v. adj. Una persona educada.

c) conversions a interjecció ( interj.). Base: certs substantius

punyeta f. interj. Punyeta, ja fora hora!

5.  Locucions

Les combinacions lèxiques que presenten un cert grau d’opacitat pel que fa al significat es codifiquen amb una categoria específica i es tracten a l’apartat de locucions. Una locució en el DDLC és, per tant, qualsevol combinació lèxica que es comporta sintàcticament com un únic mot, que té un significat no deduïble directament dels significats dels seus components, i que presenta peculiaritats idiosincràtiques que la fan objecte d’una descripció específica.

Les locucions es tracten com a entrades subordinades dins un article i les seves accepcions incorporen, amb l’excepció de les conversions sintàctiques, els mateixos elements de descripció que les accepcions lligades a l’entrada (patró sintàctic, definició, col·locacions, etc.), amb la mateixa estructura i amb la mateixa presentació.

6.  Derivats

Els derivats predictibles (és a dir, els que són resultat de processos derivatius transparents a nivell sintàctic i semàntic) són tractats dins l’article encapçalat pel mot bàsic corresponent. El tractament de cada derivat té en compte la distribució d’accepcions de l’entrada a què està vinculat. Cada valor documentat s’il·lustra amb un exemple que es relaciona de manera explícita amb l’accepció corresponent.

Els derivats presos en consideració poden obeir a: a) derivació afixal amb radical lliure: lleter, dins l’article llet; b) derivació afixal amb radical lligat: làctic, dins l’article llet; i c) derivació regressiva: redreç, dins l’article redreçar. D’altra banda, han estat agrupats en set processos diferenciats:

1) Adjectius derivats de verb amb valor passiu i de possibilitat
2) Adjectius derivats de verb amb valor actiu
3) Adjectius relacionals derivats de nom
4) Adjectius, noms i verbs derivats amb prefixos negatius
5) Noms de qualitat derivats d’adjectiu
6) Noms d’acció derivats de verb
7) Adverbis derivats d’adjectiu

Activant la indicació del procés derivatiu relacionada amb cada derivat es pot accedir a la informació descriptiva d’aquest procés. Aquest procediment estalvia d’adscriure una definició formulària a cada un dels mots derivats mitjançant aquests processos. Aquests derivats apareixen, d’altra banda, en la macroestructura del diccionari encapçalant un article secundari o un article principal. En el primer cas, el cos de l’article consisteix únicament en la remissió a l’article on és tractat el derivat. En el segon, aquesta remissió constitueix una de les accepcions de l’article.

7.  Variants

El DDLC recull, en un apartat específic de cada article, variants de l’entrada que s’han documentat en el corpus. Aquestes variants es consideren realitzacions possibles de l’entrada, i els contextos en què apareixen poden ser utilitzats com a exemples en alguna de les accepcions.

Hi ha tres tipus de variants d’una entrada:

a)  Variants formals: teatre m. teatro, teiatro, treato, treatre, treatro, treiato (es representen en negreta).

b)  Formes apreciatives: teatre m. teatret, teatrot (es representen en rodona).

c)  Formes flexionals no previstes per la normativa: pensar v. pènsoc 1pi; haver v. aux. hi 1pi.

Les variants formals i les formes apreciatives es representen mitjançant llur forma canònica; no es tenen en compte les variacions merament gràfiques sense cap altra repercussió. En les variants flexionals s’indica el codi morfològic al costat de cada una, que es representa normalitzada gràficament.

8.  Informació lexicogràfica complementària

En el cos principal dels articles el DDLC incorpora només les accepcions de l’entrada i de les locucions justificades per l’ús documentat en el corpus; un apartat específic recull, com a informació complementària, els sentits i les locucions que no s’han documentat en el corpus, però que figuren en algun dels diccionaris que formen part de la Base de dades lexicogràfica (BDLex) de l’IEC:

La definició de cada una de les accepcions d’aquest apartat és una reformulació feta a partir de les diverses definicions que es troben per a una mateixa accepció en les diverses fonts lexicogràfiques. En cas que només es trobi una determinada informació complementària en un sol diccionari, la definició corresponent es reformula, si cal, per adequar-la al tipus d’expressió del DDLC.

Les locucions recollides en aquest apartat es normalitzen gràficament. Si l’única o les úniques atestacions d’una locució presenten formes dialectals, se’ls respecta la morfologia i el lèxic, però no la grafia.

La referenciació dels diccionaris font de cada nova accepció o locució es fa mitjançant les sigles específiques que figuren més amunt, i es classifiquen per ordre cronològic, de més modern a més antic.

L’entrada de la font original només s’explicita si no és fàcilment previsible a partir de la forma normativa actual (per exemple averia/haveria); no s’expliciten, per tant, les variants gràfiques a causa d’un diacrític, accent o dièresi, d’una ch a final de mot en comptes de c, etc.

9.  Marcadors especials

9.1  Informació no normativa

El caràcter descriptiu del DDLC fa que hagi d’incorporar formes o estructures que no són acceptades per la normativa vigent o que no s’hi troben regulades. El DDLC associa a aquesta informació una marca específica (•) que permet identificar-la fàcilment.

El codi de no normatiu pot afectar un element d’un article, o una part d’un element (patró sintàctic). Les propietats d’aquest codi es projecten jeràrquicament sobre els elements de rang inferior; així, doncs, s’omet l’expressió d’aquest codi en els nivells inferiors a un element que n’és afectat. D’acord amb això, per exemple, si l’entrada està codificada com a no normativa, tot l’article ha de ser considerat com a tal.

El repertori lexicogràfic de referència per a l’assignació del codi de no normatiu és el DIEC. Tota la informació (lèxica, fraseològica, sintàctica, etc.) no recollida en aquest repertori es marca amb aquest codi, que pot afectar els següents elements de l’article:

a) l’entrada i, per tant, tot l’article:

•ababol m. [...] Vegeu babol m..
•coratjut adj. [...] Coratjós¹.

b) una accepció:

encetar v. [...] [N₁ V N₂] (N₁[humà]; N₂[humà]) Llevar la virginitat [a algú]₂. El Tomeu ja pujava a casa, la mamà ja ens brodava els noms als llençols i, a l’Ateneu, ja en començaven a fer broma i tot... “Apa, Tomeu, que aviat t’encetaran...” [Moix (1974): T, p. 68]

c) un patró sintàctic:

abatre v. [...] [N₁ V (N₂)] •[N₂ Vpron] (N₁[humà, fenomen atmosfèric, eina]; N₂[objecte, ésser viu]) Tombar¹ amb un cop violent Tombar-se a causa d'un cop violent. Les màquines abaten les espigues veloçment. [Pla (1953): N, p. 154]. Les dues destrals no reposen: roseguen, estellen, abaten, aclareixen. [Ferran de Pol (1954): N, p. 121]. [...] caigué llarg sobre el camí, com un gran arbre que s'abat, pesadament, definitivament. [Juan Arbó (1965): N, p. 172].

d) un element del patró sintàctic:

acontentar v. [...] [N₁ Vpron (amb/•de/•en N₂)]; [...] (N₁[humà]; N₂[fet, humà, objecte]) Donar-se per satisfet [amb alguna cosa]₂. Desproveït de tota ambició, indolent i, més encara, negligent, m'acontentava amb un petit lloc d'ajudant de mestre [...]. [Puig i Ferreter (1934): N, p. 149]. El rei s'acontentà d'aquest consell [...]. [López-Picó (1922): N, p. 167]. Altrament, ell tampoc s'acontentà en la única elaboració dels vins de taula o de pasto [...]. [Girona (1923): 99, p. 34].

e) una locució:

•bandera blanca loc. nom. [LOC] Bandera de color blanc que indica la intenció de negociar la pau. A les sis, els assetjats presentaren bandera blanca, i l’exèrcit entrà a l’edifici i els féu presoners. [Costa (1936): 97, p. 103].

f) una variant formal:

bombolla f. [...]
var.: •bambolla, •bimbolla, •bombulla.

9.2  Informació no documentada al corpus

Pel fet de tractar-se d’un diccionari basat en un corpus, fora de l’apartat dedicat explícitament a informació lexicogràfica complementària, la informació que ofereixen els articles del DDLC és sempre documentada en aquest corpus. A fi, però, de mantenir la coherència estructural, en determinats casos s’hi incorporen informacions que no s’han documentat al corpus, les quals es marquen amb el signe (º).

El codi de no documentat pot afectar:

a) una de les paraules d’una entrada complexa:

banquer m. ºbanquera f.
ºllevador m. llevadora f.

b) un de dos codis gramaticals acumulats en una entrada:

pilot m., ºf.

c) un dels patrons complementaris en les transformacions d’ergativitat o de simetria o en les alternances de coreferència:

compenetrar v. [...] º[N₁ V pron amb N₂] [N₁₊₂ Vpron] (N_1,2[substància]) [Una substància]₁ penetrar [dins d’una altra]₂. El gneis se troba en els metexos llachs d’aflorament del granit, però no’s compenetren, sinó que abdues roques se implanten a manera de tascó en les formacions sedimentaries [...]. [Font (1905): 55, p. 236].